Història

La realitat de l'Arxiprestat de Gràcia, si bé actualment coincideix amb l'àmbit geogràfic del Districte de Gràcia (una demarcació territorial nascuda de la descentralització administrativa endegada a Barcelona en la conjuntura de l'arribada de la democràcia aquests darrers anys), no sempre això ha estat així. De fet quan més retrocedim en el temps veurem que més diferent és la delimitació territorial de l'Església gracienca.

És precisament per aquest condicionament històric que proposem de fer un breu recorregut per la història de l'Arxiprestat.

La primera població del barri

A modus de resum podríem dir que la primera població del barri de Gràcia es formà al redós dels convents dels Franciscans en el seu convent de Jesús i dels Carmelites en el convent de Nostra Senyora de Gràcia, però degut a un creixement espectacular de població a mitjans del segle XIX, amb els conseqüents problemes socials que aviat es radicalitzaren, l’Església no sols hi fou present i hagué de sofrir tots els mals de l’època, sinó que a través de la creació de noves parròquies i sobretot de la presència i activitat de comunitats religioses, es fundaren escoles, es crearen serveis d’atenció als malalts, als vells, als orfes, s’atengueren les necessitats dels més pobres.

Tota aquesta situació de configuració progressiva de l'Arxiprestat la recull X. Bastida i R. Cors al llibre Santa Maria de Gràcia (Barcelona, 1985), on se'ns assenyala:

"En començar el segle XIX el territori de Gràcia era poc poblat i estava molt dispers. El solcaven torrenteres i hi abundaven els camps de conreu. D’ací i d’allà emergien masies i cases pairals, destinades a marcar fortament la fesomia de la que aviat s’esdevindria vila independent, per uns pocs anys en les dècades del 1820 i 1830, i amb més forta estabilitat del 1850 al 1897."

Fou també des dels inicis dels anys vint que es maldava a Gràcia per aconseguir parròquia pròpia. Resultà de bon punt més difícil, que arribar a la plasmació i reconeixement d’una unitat ciutadana, que seria la base d’un nou municipi. La realitat d’aquesta posaria en relleu l’exigència d’una cura pastoral unificada, i en definitiva, de la creació d’una parròquia. Les funcions de la cura d’ànimes es polaritzaven aleshores a l’entorn de dos convents religiosos, ben populars a la zona: el dels Carmelites Descalços de Sant Josep i el dels Franciscans Observants de Jesús. Però costà molt que en un dels dos –definitivament en el segon-, s’hi erigís l’any 1835 la primera parròquia de Gràcia.

Obtenir parròquia pròpia

L’Ajuntament constitucional de Gràcia, que estrenava independència l’any 1820, no trigà a posar especial interès per obtenir parròquia pròpia, que subratllés la realitat del consistori autònom. Els primers passos es feren a la direcció del Convent dels Carmelites Descalços de Gràcia (“Josepets”). Una i altra vegada hom demanava al Bisbat que se li atorguessin facultats de realitzar funcions, el caràcter de les quals podia considerar-se més o menys parroquial. Per més que pressionà l’Ajuntament, assenyalant que la solució adequada era convertir el parròquia el Convent dels Carmelites Descalços dels “Josepets”, res no s’aconseguí d’una manera efectiva, malgrat que raons pastorals òbvies aconsellaven la necessitat urgent de superar l’obsoleta dispersió de la jurisdicció eclesiàstica parroquial.

Cal esmentar també que si bé com a conseqüència de les peticions adreçades a Madrid per a l’establiment de parròquia a Gràcia, s'obtingué finalment una resposta favorable el juliol de 1823, aquesta no es pogué dur a terme, perquè venia a coincidir amb la caiguda del període constitucional, amb la qual cosa les coses quedaven com estaven abans.

Un edicte del 25 de setembre de 1835, promulgat conjuntament per l’autoritat eclesiàstica i la civil de Barcelona –després d’un acurat expedient en què hi treballà una comissió mixta-, s’establí definitivament un nou pla de parròquies. En virtut del mateix, s’amplià en nou el nombre de les de Barcelona, figurant-hi en últim lloc la de Gràcia, de la que es diu: “Se formará en Gracia la correspondiente demarcación de límites parroquiales”.

Un testimoni d'interès

Consta que la parròquia havia quedat ja constituïda i operant el mes de novembre del mateix any. Ens en dóna testimoni en un ofici de 12 de febrer de 1867 adreçat al Bisbe de Barcelona, Mn. Joan Torras. Responent una vella polèmica sobre quin fou i on radicà la primera parròquia de Gràcia, precisa: “El 1 de noviembre de 1835 este barrio empezó a ser parroquia siendo nombrado un ecónomo para regirla, quien como todos los demás párrocos, se constituyó en esta casa exconvento de Jesús y S. José”. Els tres punts següents expliquen quina era la situació de l’església dels “Josepets” en relació amb la parròquia constituïda, i així diu: “Hasta el 3 de Mayo de 1849 en que la Obra determinó que un vicario residiera en S. José, esta iglesia, excepto los días de precepto, permanecía casi siempre cerrada. En 1845 se instituyó el expediente que incluyo, y presupone muy claramente que la de Jesús es la parroquia. Hasta 1849 en que la población dejó de ser un barrio de Barcelona, las funciones se hacían alternando en las dos iglesias, mas creado el Ayuntamiento, no hubo regla fija, hasta que el 1857 se hizo a propuesta del párroco el arreglo que incluyo también”. Per últim diu que, essent “la titular de Jesús... la Asunta”, la parroquia se titula ‘Santa Maria de Gracia’ (com passa amb altres pobles que tenen la mateix titular) y en el 15 de Agosto la población celebra su fiesta mayor”.

Repartiment de funcions

És cert que les funcions religioses es repartien entre “las dos iglesias de esta Parroquia”, com reconeix ja l’anterior rector, Mn. Joan Baptista Perelló en carta dirigida al qui actuava com a vicari a l'església de Sant Josep, i que de vegades resultava difícil coordinar els serveis d’ambdues, sobretot per pressions de la Corporació Municipal, que preferia l’església de Sant Josep per assistir-hi a les solemnitats, segons explica Mn. Torras en una carta del mateix mes i any que la indicada (febrer de 1867). Tot i amb això, no es pot dubtar, en base a la documentació existent que per aquells anys la parròquia dels “Josepets” encara no havia estat constituïda malgrat tots els intents anteriors i àdhuc els inicis de vida parroquial que ja hem comentat. Aquesta parròquia, el mateix que la de Sant Joan [l'església de la qual data del 1884], que junt amb la de Santa Maria, serien durant molts anys les tres úniques parròquies de Gràcia-, vingueren com a resultat de l’expedient elaborat durant molt de temps i conclòs el novembre de 1867 pel bisbe Dr. Pantaleó Montserrat."

Les esglésies parroquials més antigues (les tres primeres detallades en el text de X. Bastida i R. Cors), les més recents (les altres set comunitats de l'Arxiprestat), i les esglésies no-parroquials, ha estat intensa la història de la nostra Església local de Gràcia en aquests darrers dos-cents anys.